Maryam Mirzakhani, una llum que mai no s’apagarà

El passat dissabte dia 15 de juliol ens vam assabentar que Maryam Mirzakhani havia estat vençuda als 40 anys pel càncer que patia. Aquest mateix dia Firouz Naderi, científic espacial iranià i un dels seus amics més propers, va escriure a Instagram: “Una llum s’ha apagat avui. Trenca el meu cor … . Se n’ha anat lluny massa aviat. Era un geni? Sí, però també una filla, una mare i una esposa”. Les seves paraules són avui les nostres paraules. La seva llum se n’ha anat, però sabem que no s’apaga.

Molts de nosaltres vam sentir parlar de Maryam Mirzakhani per primera vegada a l’agost de 2014 quan va saltar a la fama per convertir-se en la primera dona, i l’única fins ara, que aconseguia una medalla Fields. Uns mesos abans, uns col·legues parisencs apostaven que seria una francesa la primera dona que ho aconseguiria. Efectivament, finalment una dona la va guanyar en aquesta ocasió, una dona iraniana establerta als Estats Units, Maryam Mirzakhani.

El seu nom se’ns apareix associat a enormes fulls de paper en què dibuixava superfícies amb nanses i les envoltava de fórmules i més fórmules. No gaire lluny d’ella, la seva filla Anahita, sempre al seu costat en aquesta aventura final, descrivia aquests papers com les pintures de la mare. Les fórmules les embolicaven a elles, i a tots nosaltres, i ens transportaven a un nou món amb les seves pròpies regles, el dels problemes de classificació en superfícies de Riemann, en geometria hiperbòlica i l’estudi dels billars hiperbòlics. Un món fascinant que ella protagonitzava i desenvolupava. Maryam es va especialitzar en problemes de geometria sobre superfícies i espais de moduli, pensant en les superfícies com un model de joguina per entendre dimensions superiors, interessant-se també per problemes de sistemes dinàmics en aquestes superfícies.

Els treballs de Maryam Mirzakhani tracen connexions profundes entre la topologia, la geometria i els sistemes dinàmics. També va trobar fascinants relacions amb certs problemes de la física teòrica. Els seus primers treballs se centren en l’estudi de geodèsiques tancades en una superfície hiperbòlica. Mirzakhani va demostrar que el creixement de geodèsiques de longitud L és d’ordre L ^ (6g-6) essent g el gènere de la superfície i va estudiar el seu límit quan L tendeix a infinit. Aquest estudi considera la variació de l’estructura geomètrica de la superfície i analitza el que passa en l’espai de moduli. Una conseqüència inesperada d’aquest resultat és la demostració d’una conjectura d’Edward Witten, medalla Fields i expert en teoria de cordes. Un treball recent de Mirzakhani amb Eskin reprèn els resultats de rigidesa de Maria Ratner, també morta recentment, per a espais homogenis en el context no homogeni dels espais de moduli.

Maryam era el somni americà fet realitat: Nascuda el 1977, des de petita havia estat una apassionada lectora de llibres i desitjava amb il·lusió ser escriptora. El seu germà gran li explicava temes matemàtics que ell aprenia i això li va fer veure com d’atractives i interessants li resultaven i va arribar a confiar que ella podia resoldre aquests problemes. Maryam va estudiar amb la seva amiga Roya Beheshti, ara professora titular a Washington, i juntes aquestes dues dones van aconseguir representar l’Iran en les Olimpíades Matemàtiques. Va guanyar dues vegades successives, 1994 i 1995, l’Olimpíada Internacional de Matemàtiques. Va estudiar a Teheran, a la Universitat Sharif, i va marxar després als Estats Units a fer el doctorat a Harvard sota la supervisió d’un altre medalla Fields, Curtis McMullen, defensant una tesi titulada “Simple Geodesics on Hyperbolic Surfaces and Volume of the moduli Space of Curves “el 2004. Curtis McMullen defineix a Maryam Mirzakhani com extremadament imaginativa i original. Segons els seus col·legues més propers, quan atacava un problema ho feia sense por, amb ambició i determinació. I eren problemes que molts altres no s’atrevien a tractar. Mai triava el camí més fàcil.

Després de la seva tesi, es va traslladar a Princeton com a professora assistent, i definitivament a Stanford on va ser catedràtica. El 2017 ens va donar una nova lliçó a tots entrant a l’Acadèmia de les Arts i les Ciències a la qual només pertanyen 11 professors de Stanford, una universitat amb més de dos mil professors. El 7 d’octubre de 2017 estava prevista la cerimònia de recepció.

Maryam apareixia senzilla davant dels mitjans. Deia en ocasions que “La bellesa de les matemàtiques només es mostra als seguidors més pacients” animant-nos a perseverar en l’estudi de les matemàtiques, sobretot als joves. Acceptava reconeixements només amb la idea que això motivés a altres persones a seguir el seu camí de treball i dedicació a aquest estudi, tal com reconeix el president de Stanford.

Maryam Mirkhazani està revolucionant el seu país d’origen fins i tot després de la seva mort, tal i com ja ho va fer en preparar les olimpíades matemàtiques juntament amb la seva amiga Roya: Per donar la notícia de la seva mort i de la seva fama, s’ha permès que els diaris oficials trenquin el tabú de només presentar les dones amb hijab i s’ha presentat una proposta de llei per reconèixer els fills que les dones iranianes tinguin amb estrangers.

Acabem aquest obituari amb una altra cita d’un poeta persa també matemàtic, Omar Khayyam, pensant en la frase de Firouz Naderi

Llums que s’apaguen, esperances que s’encenen:
l’aurora.
Llums que s’encenen, esperances que s’apaguen:
la nit.

Descansa en pau Maryam Mirzakhani i segueix il·luminant amb aquesta llum que no s’apaga. Has ensenyat a volar alt i a somniar fort a totes les dones matemàtiques del planeta independentment del seu origen. T’has convertit en un símbol per a totes les persones, homes i dones. Prendrem la teva torxa i seguirem el relleu.


Eva Miranda Galcerán i Miguel Carlos Muñoz Lecanda, Universitat Politècnica de Catalunya.